COLÒNIA AGRÍCOLA

Ignasi Girona

Després de la Guerra Civil, aquesta colònia agrícola és va traspassar a Joan Girona i Vilanova en el mes de Maig de l'any 1950. L'exportació recau en mans de Teresa Escubós Girona, (neta de Ignasi i Joan Girona). Ella delegà els treballs en el Capellà de la finca -Mossèn, Alfons Font- i estan a les seves ordres, el cap d'explotació Artur Vila, el cap de taller Joan Areny, l'encarregat del taller Josep Cos o el de la farinera Aleix Morera.

Pels anys seixanta vivien al Castell del Remei més de 50 families, totes disposaven de: casa, llum, aigua i corral per poder tenir les seves pròpies gallines, conills, porc, ànecs...

Aquesta fotografia és de uns anys enrere, quan encara tenien  les finestres i les portes de color Verd, també s'elaborava la fantàstica Camamilla a la porta central entre els torricons de l'encarregat de la bodega i el del mossèn Alfons. La Camamilla del Castell era un licor molt bo i molt apreciat.

EL MEU POBLE

El  Castell del Remei és una  finca agrícola, de la plana de l'Urgell  i del municipi de Penelles.

Font: Maria Rosa

La finca és plana i de reg, esta situada a 300 metres d'alçada respecte al mar i ubicada a la comarca de la Noguera.

A l'any 1982 la propietat va passar de la família Girona, que l'havia tingut des de feia 130 anys, a la família Cusiné fins a dia d'avui.

El Castell del Remei, té un codi postal propi: 25333.

La " Piscina "

 

El jovent del poble, banyant-se a la bassa de cal Timoneda, la qual utilitzaven com a piscina. El tracte de poder-se banyar en aquesta bassa els mesos d'estiu era, que havien de llimpiar-la un cop a l'any. D'esquerra a dreta els nois de la fotografia són: Ramon Puyuelo, Claudi Amenós, Joan Foix, Josep Capdevila, Josep Maria Puyuelo, i Manuel Xifré.

EL CARRO DEL PEP

Claudi Amenós, preparant el carro del seu pare, el Pep de cal  Puça, per anar a buscar garbes al seu tros, anomenat el  Perdigó, Sempre anava acompanyat de la seva gosseta, la Rumba.

Avui en dia també te un preciós gosset, el Bru. Encara que aquest és petitó i ens fa companyia dins de casa.

PRIMER DIUMENGE DE MAIG

 

 Un grup de noies de Llorenç, el dia d'anar a Roca-llaura.  

D'esquerra a dreta: Pepita Timoneda, Dolors Foix, Roser Moix, Rosa Capdevila, Montse Capdevila, Rosita  Amenós i  Rosa Maria Pons.

¿ ANEM ALS ANYS 60 - 70 ? ¡ APA SOM-HI !

 

Aquí tenim uns nois de Llorenç que, al sortir de missa , passaven  l'estoneta, al roser de cal Mora, parlant de les seves coses mentres esperaven per anar a dinar.

BALCONS AMB FLORS

 

També tenim els balcons plens de Flors com: Geranis, Esparregueres, Gitanets, Cactus, la Flor del Duro i moltes variacions més, que fan que aquesta Plaça sigui, tan bonica com acollidora. També i hem fet  grans sopars a la fresca amb tot el veïnat.

PLAÇA MAJOR

Aquí tenim la Plaça Major, tota engalanada, per la Festa Major del mes de Juliol. Tot i que, (aquesta señora anomenada crisi) ens fa re sentir les festes. Esperem que ven aviat puguem tornar a la tranquilitat de sempre, disfrutant de bona musica, bona taula i sobre tot bona compañia, tal i  com ens mereixem tots els Llorencins.

L'ESCUT DE LLORENÇ

Font: Ajuntament de Llorenç

Està representat per unes muntanyes i unes graelles. Representen la mort de Sant Llorenç, que va ser cremat a la foguera, damunt d'unes graelles de ferro.

Aquest bonic escut de fusta tallada a mà, està fet per un veí del poble. El señor Jaume Moncusí, de Cal Xepe.

LA CREU DE LLORENÇ

Una bonica creu que ens dóna la benvinguda al poble. (Crec que es el monument més important de la vila) Aquesta creu amida un total de 8,20 metres d'alçada, dels quals 7,10 són solament el canó i la resta la formen la peanya i el coronament.

Font:Ajuntament de Llorenç

El canó esta fet d'una sola peça tallada a mà; al coronament, hi havia anteriorment una creu de ferro colat que va ser destrossada durant la guerra civil i que es va substituir per una creu de pedra, 

donada per un escultor anònim.
L'antiga creu crec que es conserva en la casa pairal d'en Fra Romeu, també anomenada Cal Bergadá.

AQUEST POBLE ÉS LLORENÇ

Un bonic poble de la comarca d'Urgell, que es troba a 471 metros d'alçada respecte al mar, entre els turons del Xifrer i de Mandanell i a la part obaga de la carretera de Bellpuig al Tallat. 
LLORENÇ no té municipi propi, degut a la poca quantitat d'habitants que té, és per això que des de l'any 1972 fou agregat a Sant Martí de Maldà

Font: Ajuntament de Llorenç

En aquesta fotografia podem veure la costa que va des de la carretera fins a la creu.

SEMPRE DIEM "ALS POBLES PETITS NO HI HA RES"

Encara que no tenim botigues, perruqueries, gimnasos i totes aquestes coses que a tots ens agrada poder gaudir, i de moltes altres coses que també fan la vida més agradable, quan arribem de treballar i podem anar fins davant mateix de casa amb el nostre vehicle "que n'és de bonic"o fins i tot, tancar-lo dins del nostre propi garatge, o quan arriba la calor de l'estiu pots dormir ben tranquil encara que tinguem les finestres obertes perquè no sentim el bullisi dels coxes, dels autobusos o dels trens, o quan sortim a  escombrar el carrer i fem petar la xerrada amb la veïna, tot això també és bonic o al menys a mi m'agrada. Trobaria moltes més coses per anomenar però, a poc a poc, anirem parlant d'aquests petits pobles en els que si pot viure amb grans alegries.